Quan no trobava cap resposta

Soc d’aquelles persones que sembla que no puguin parar de pensar. Gairebé obsessivament, en tot.

El meu cap no para d’imaginar situacions. Repasso converses que ja he tingut, assajant el que m’hauria agradat dir en aquell moment, encara que sàpiga que el moment ja ha passat i que no tindré una altra oportunitat de dir-ho.

Em preocupa el meu pes. Dono voltes a coses de les quals m’hauria agradat adonar-me abans i em pregunto com he pogut ser tan estúpida de no veure una cosa que ara m’importa tant. M’imagino el pitjor que podria passar. Dubto de mi mateixa.

De vegades em costa concentrar-me perquè el meu cap torna una vegada i una altra al mateix. Intento prestar atenció al que estic fent i ja hi torno a ser, en aquella conversa, aquella preocupació, aquella pregunta.

He passat hores, nits, dies així. De vegades ja feia estona que estava immersa en els mateixos pensaments quan m’adonava que hi tornava a donar voltes.

Durant una època especialment difícil de la meva vida, la meva salut mental va empitjorar i la ruminació es va tornar insuportable. Estava passant per coses doloroses i tenia tanta ansietat que sabia que havia de trobar una manera d’interrompre aquells pensaments. No podia continuar passant hores i nits donant-hi voltes.

Va ser per aquella època que vaig començar a desenvolupar TEG-Blue. Una de les preguntes que intentava respondre era com deixar de donar-hi voltes. Recordo haver trobat un article sobre el cervell i la resolució de problemes. No recordo quin article era, però sí la idea que en vaig treure: que la ment continua buscant solucions.

Vaig començar a preguntar-me si això era part del que jo feia. Tornava als mateixos pensaments perquè encara intentava trobar una resposta? Aquella pregunta em va portar a llegir més sobre com intentem resoldre problemes i a observar amb més atenció què passava en els meus propis pensaments.

A mesura que vaig començar a prestar atenció al que pensava i sentia, em vaig començar a preguntar quina resposta buscava i si tenia el que necessitava per trobar-la.

De vegades la resposta depenia d’una altra persona. Necessitava informació que no tenia o una conversa amb algú que no estava disponible. De vegades aquella persona no volia parlar amb mi. Podia continuar assajant el que li diria, però no podia fer jo sola totes dues parts de la conversa.

Vaig començar a intentar explicar-m’ho: encara busques una resposta, però ara mateix no tens prou informació per trobar-la. Si la persona amb qui necessites parlar no està disponible, no pots acabar aquesta conversa. Si no la vol tenir, no pots fer que passi pensant-hi més estona.

Això em frustrava. Volia entendre què havia passat. Però veure els meus pensaments com un intent de resoldre alguna cosa em va ajudar a preguntar-me si tornar-hi a donar voltes podia servir d’alguna cosa. Quan podia reconèixer que no em donaria la informació que necessitava, intentava deixar la pregunta de banda una estona i buscar conscientment una altra cosa per fer.

Vaig trigar molt a aprendre a fer-ho. Al principi entenia la idea i després em trobava donant-hi voltes, voltes i més voltes. Podia passar hores donant voltes a alguna cosa abans d’adonar-me’n: ho estic tornant a fer. Encara estic intentant resoldre això.

Reconèixer-ho em donava l’oportunitat de recordar-me el que ja havia entès i intentar dedicar l’esforç a una altra cosa. Ho havia de fer una vegada i una altra. Entendre per què podia haver quedat atrapada en aquells pensaments va venir abans de poder adonar-me’n i interrompre’ls.

Ara ho porto molt millor. Encara hi ha dies que dono voltes a alguna cosa, sobretot quan m’ha passat una cosa molt dolorosa a mi o a algú que estimo. Encara vull saber per què. El que he après és a preguntar-me si puc fer alguna cosa per esbrinar-ho o si estic donant voltes al mateix sense tenir més informació que abans. Això m’ajuda a reconèixer quan ho he de deixar de banda una estona, encara que continuï volent una resposta.

Algunes d’aquestes preguntes encara no tenen resposta. Estic aprenent a deixar que continuïn així una estona i a prestar atenció a les altres coses de la meva vida que també m’importen.